Què és el canvi climàtic?

Informació


El canvi climàtic és sens dubte, el major repte ambiental al que haurà d'enfrontar-se la societat durant el segle XXI.

L'any 2014 es feia públic l'últim Informe d'Avaluació del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic, conegut com IPCC per les seves sigles en anglès, en el qual es reflectia que el canvi del sistema climàtic és una realitat. Segons el IPCC, els principals responsables d'aquesta variació en el clima són les emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEI) generades per les activitats dels éssers humans. Aquestes emissions són produïdes principalment, pel consum de combustibles fòssils, el canvi dels usos del sòl, la desforestació, la generació i gestió dels residus i les activitats industrials.

Els GEI tenen una gran capacitat per absorbir la radiació infraroja que emet el nostre planeta, pel que l’augment presencial d’aquests gasos, produeix un augment de temperatura del planeta, desencadenant així determinats impactes.

Els impactes més significatius, generats pel canvi climàtic, són: augment de la temperatura mitjana, variacions en els registres de precipitacions mitjanes, sent aquestes menys freqüents i més extremes als moments en les quals ocorren, així com l’ascens del nivell del mar. Les conseqüències més rellevants, per sector, del canvi climàtic es reuneixen en la següent taula:

Recurs hídric

- Variació en el cabdal dels rius i en la disponibilitat d’aigua.

- Augment de zones afectades per la sequera.

- Increment del risc d’inundació

- Disminució de les reserves d’aigua relacionades amb els glaciars i la coberta de neu.

Biodiversitat

- Variacions en la capacitat d’autoregulació dels ecosistemes.

- Risc d’extinció d’espècies de fauna i flora.

- Canviï en l’estructura i funcionament dels ecosistemes amb efectes negatius sobre la biodiversitat.

Agricultura i sector forestal

- Variació de les latituds dels cultius, generant en latituds baixes risc de fam.

- Increment en la freqüència de sequeres i inundacions.

- Augment de la comercialització de fusta a escala global.

Costa

- Erosió de costes.

- Modificació d’ecosistemes costaners per canvis en la composició de les espècies.

- Blanquejament dels corals per augment en les temperatures entre 1-3ºC.

- Augment de la vulnerabilitat enfront esdeveniments extrems en zones de costa i poc elevades.

Salut

- Afeccions per ones de calor, inundacions, tempestes.

- Afecció de factors que condicionen la salut humana com l’educació, l’assistència mèdica, les infraestructures i el desenvolupament econòmic.

- Migració de vectors infecciosos (dengue, malària, zika, chikungunya) cap a l’hemisferi nord.

Política internacional de canvi climàtic


La resposta internacional enfront del canvi climàtic es va engegar l'any 1992, en la Conferència de les Nacions Unides sobre Medi ambient i Desenvolupament a Rio de Janeiro, on es va establir un marc d'actuació per estabilitzar la concentració dels GEI en l'atmosfera, aprovant-se la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic. Des de llavors s'han realitzat diverses quimeres mundials, que han reunit els països (o parts) d'aquesta Convenció. En elles, s'ha concretat la política internacional:

- Polítiques de mitigació, referides als esforços per reduir l'emissió de GEI.

- Polítiques d'adaptació, referides als esforços per reduir les conseqüències dels impactes derivats del canvi climàtic. Es reflecteix la necessitat de crear plans d'adaptació i incloure'ls en l'ordenació del territori i a la planificació urbanística, per així augmentar la resiliència al canvi climàtic.

Es resumeixen les principals conclusions de cada conferència, des del Protocol de Kyoto del 1997, fins a l'Acord de París del 2015.

COP-1 (1995 - Berlín, Alemanya)
S’inicien les negociacions a Berlín, en la primera Conferència de les Parts. S’aprova el pressupost, el Secretari i els mecanismes institucionals. A més s’estableix una fase pilot fins l’any 2000.
COP-2 (1996 - Ginebra, Suiza)
S’inicien les negociacions del Protocol.
COP-3 (1997 - Kyoto, Japó)
S’adapta el Protocol de Kyoto (PK), que estableix fites de reducció dels GEI pels països desenvolupats.
COP-4 (1998 - Buenos Aires, Argentina)
S’acorda el Pla d’Acció de Bons Aires, que consisteix en un programa de treball sobre el funcionament dels mecanismes del PK i altres aspectes. No s’aconsegueixen avanços en els mecanismes de Kyoto i es queden pendents per a futures COPs.
COP-5 (1999 - Bonn, Alemanya)
Es segueix treballant en el Pla d’Acció de Bons Aires.
COP-6, Part 1 (2000 - La Haya, Holanda)
Fracassen les negociacions sobre les PK. La reunió es suspèn i es decideix continuar l’any següent.
COP-6, Part 2 (2001 - Bonn, Alemania)
La represa de la COP-6 permet adoptar l’Acord de Bonn, el qual permet avançar cap la definició de les regles del Protocol. Els Estats Units anuncien que no duran a terme el PK.
COP-7 (2001- Marrakech, Marroc)
Es concreten els acords per a posar en marxa el PK. Els detalls de l’Acord de Marrakech es perfeccionaran en els següents COPs.
COP-8 (2002- Nova Delhi, India)
La Declaració de Nova Delhi, reafirma el desenvolupament sostenible i l'eliminació de la pobresa com a prioritats. Es recalca per primera vegada la importància de l'adaptació. Es posa en funcionament el Mecanisme per a un Desenvolupament Net (MDL).
COP-9 (2003 - Milan, Itàlia)
S'acorden criteris tècnics pels projectes forestals sota l'esquema del MDL, limitats al repoblament i la reforestació. A més es comença a plantejar la reducció d'emissions per deforestació evitada (REDD).
COP-10 (2004 - Bons Aires, Argentina)
Per tractar els efectes negatius del canvi climàtic i les mesures de resposta, s'acorda el Programa de Treball Bons Aires sobre Adaptació i Mesures de Resposta.
COP-11 y CMP-1 (2005 - Montreal, Canadà)
Entra en vigor i es fa operatiu el Protocol de Kyoto. El més important d'aquesta reunió va ser l'acord de les Parts (excepte EUA i Austràlia) de continuar negociant futurs punts de reducció d'emissions per quan el PK expiri en 2012.
COP-12 y CMP-2 (2006 - Nairobi, Kenia)
Es segueixen els dos processos iniciats a Montreal, per considerar els següents passos en l'esforç climàtic internacional. Es crea el Programa de Treball de Nairobi sobre els efectes, la vulnerabilitat i l'Adaptació al Canvi Climàtic.
COP-13 y CMP-3 (2007 - Bali, Indonesia)
Es crea el Grup de Treball per a la Cooperació a llarg termini (LCA, per les seves sigles en anglès) amb l'objectiu d'enfortir la implementació de la Convenció fins a 2012 i continuar-la en el futur. Els temes basics seran: mitigació, adaptació, finançament, tecnologia i visió compartida per a la cooperació a llarg termini. Resultat previst per la COP-15.
COP-14 y CMP-4 (2008 - Poznan, Polònia)
Es fa el llançament del Fons per a l'Adaptació en el marc del Protocol i del Programa Estratègic de Poznan sobre Transferència de Tecnologia.
COP-15 y CMP-5 (2009 - Copenhague, Dinamarca)
S'estableix l'Acord de Copenhague. La COP no ho adopta, només ho anota. Es fixen els objectius de limitar l'escalfament global a 2ºC i de crear un Fons Verd pell Clima. A més, es convida a les Parts a presentar els seus compromisos de mitigació. L'any 2010, un total de 140 països presentarien el seu suport a l'Acord i més de 80 els seus compromisos quantificats per a l'any 2020.
COP-16 y CMP-6 (2010 - Cancún, Mèxic)
S'adopten formalment els Acords de Cancún: mantenir l'increment en la temperatura global per sota dels 2°C. A més, es reconeixen les promeses de mitigació de països desenvolupats i en vies de desenvolupament cap a 2020, i es crea el Fons Verd per al Clima, el Marc d'Adaptació i el Mecanisme de Tecnologia, que inclou un Centre i Xarxa de Tecnologies Climàtiques.
COP-17 y CMP-7 (2011 - Durban, Sudàfrica)
Es confirma el Segon Període PK i es crea el Grup de Treball sobre la Plataforma de Durban, amb l'objectiu de “desenvolupar un Protocol, un altre instrument legal, o un resultat acordat amb força legal aplicable a tots els països”, durant el període 2012-2015, amb idea d'executar-ho com a tard al 2020.
COP-18 y CMP-8 (2012 - Doha, Qatar)
S'acorda la Porta Climàtica de Doha. Així, es prorroga fins a 2020 la vigència del PK. Es dóna per acabada la doble via promoguda a Bali i es reafirma el compromís de la Plataforma de Durban d'aconseguir un acord que sigui obligatori per a totes les parts. Aquest compromís haurà d'aconseguir-se en el 2015.
COP-19 (2013 - Varsovia, Polonia)
S'acorda que les Parts tenen fins al primer trimestre del 2015 per establir les seves quotes de reducció d'emissions a partir del 2020. Aquestes reduccions tindran la forma de “contribucions” en lloc de compromisos. S'aprova el Mecanisme Internacional de Varsòvia per a pèrdues i danys causats pel canvi climàtic.
COP-20 (2014 - Lima, Perú)
S'avança en la implementació de mecanismes per a la protecció dels boscos anomenats REDD+, i es crea una pàgina web per difondre les informacions sobre els plans i programes.
COP-21 (2015 - París, Francia)
En l'Acord de París, s'inclou l'objectiu de limitar l'augment de la temperatura mitjana a 2º C per a finals de segle (i idealment a 1,5º C). Per a això, els països es comprometen a enviar els seus objectius individuals de reducció cada cinc anys, els quals hauran d'anar augmentant amb el temps. S'assumeix l'objectiu de millorar el nivell d'adaptació al canvi climàtic, i a més, s'inclou la necessitat de lligar les accions amb les de mitigació i augmentar el grau de participació. Perquè l'acord entri en vigor, ha de ser ratificat per 55 Parts, que representin almenys el 55% de les emissions mundials

Política europea de canvi climàtic


A Europa els impactes climàtics més esperats rauen en: l'ascens del nivell del mar (el qual es suposa augmentarà entre 29 i 49 cm a finals de segle), la variació de les precipitacions mitjanes i la variació de les temperatures mitjanes, increment de l'ocurrència d'esdeveniments extrems, com les ones de calor.

Tenint en compte aquests factors, així com el principi de responsabilitat compartida, la Unió Europea (UE) ha tingut un paper fonamental des que es va iniciar la política internacional enfront del canvi climàtic. El mateix any que entrava en vigor el PK, en 2005, la UE engegava el sistema de comerç europeu de drets d'emissió de GEI , també conegut com EU MTS per les seves sigles en anglès.

En la mateixa línia, l'any 2010 va aprovar el paquet de mesures sobre energia i clima fins a l'any 2020. I, un any més tard, va publicar el seu full de ruta a 2050 , amb objectius orientats a llarg termini.

Des de llavors ha anat incrementant l'ambició dels seus propòsits, en la línia del marcat pel seu full de ruta a llarg termini. Així, a l'octubre de 2014, va aprovar els nous objectius per a l'any 2030, reforçant el seu lideratge en la lluita contra el canvi climàtic a nivell mundial. Es recullen els objectius per a cada període.

Política estatal de canvi climàtic


El primer objectiu quantitatiu de reducció d'emissions de GEI que va tenir Espanya va ser el derivat del PK. Les directrius marcades, establien que no s’havia d’augmentar més d'un 15% les emissions per al període 2008-2012, respecte els valors de 1990. Des de llavors, les polítiques de canvi climàtic estatals han adquirit importància, convertint-se en un pilar transversal de les polítiques sectorials.

A causa de l'existència de l'EU MTS, comentat a l'apartat anterior, les polítiques públiques han estat més enfocades en els denominats sectors difusos, és a dir, els no afectats pel comerç de drets d'emissió.

En aquest sentit, derivat de l'objectiu europeu a 2020, Espanya ha de reduir les emissions de GEI dels sectors difusos en un 10% per a l'any 2020, respecte a les emissions que va tenir l'any 2005. Per aconseguir aquest objectiu, el Govern va aprovar el Full de ruta de difusos a 2020, on s'indiquen els esforços a realitzar en cada sector.

D'altra banda, en els últims anys s'estan impulsant actuacions addicionals a través dels denominats Projectes Clima , on s'abona una quantitat de diners establerta per cada tona de CO2 que s'aconsegueix reduir a través de projectes impulsats en sectors difusos.

Destaca també el Registre de petjada de carboni, compensació i projectes d'absorció. El mateix és de caràcter voluntari i busca fomentar el càlcul i reducció de la petjada de carboni (mesura de la contribució d'una determinada activitat al canvi climàtic a través de l'estimació de les seves emissions de GEI des d'un enfocament de cicle de vida) per part de les organitzacions espanyoles, així com de promoure els projectes que millorin la capacitat embornal d'Espanya, és a dir, les masses vegetals que capten el CO2 atmosfèric.

A més, com és conegut, els països mediterranis tenen una elevada vulnerabilitat als impactes del canvi climàtic, a causa de les seves característiques geogràfiques i socioeconòmiques. Per això, l'any 2006 es va aprovar el Pla Nacional d'Adaptació al Canvi Climàtic, que es desenvolupa a través de programes de treball. L'últim d'aquests programes de treball va ser l'aprovat l'any 2013, on a més de les àrees habituals com la forestal, l'agrari, el turisme o la salut humana, s'inclouen els àmbits del sector privat (empreses) i local (municipis), a causa de l'interès cada vegada major dels mateixos en aquest tema.

Finalment, destacar també la plataforma AdapteCCa llançada l'any 2013. La mateixa persegueix impulsar la coordinació i transferència d'informació, entorn de l'adaptació al canvi climàtic, involucrant a actors públics i privats.

Política balear de canvi climàtic


Com a resultat dels efectes del canvi climàtic sobre el conjunt de les Illes Balears, al juny de 2005, va ser aprovada la primera Estratègia Balear de Lluita Contra el Canvi Climàtic. Aquesta al seu torn, va ser la base perquè, a l'agost de 2008, s'aprovàs el Pla d'Acció de Lluita contra el Canvi Climàtic 2008-2012. Amb la fita d'adaptar-se als diferents canvis nacionals i internacionals en matèria de canvi climàtic, el document va estar sota un procés de revisió anual durant els anys 2009, 2010 i 2011.

L'any 2005 també, el Govern Balear va aprovar el Pla Director Sectorial Energètic de les Illes Balears, el qual s'inclouria a l'abril de 2013 dins l'Estratègia Balear de Canvi Climàtic 2013-2020. Les fites d'aquesta estratègia són l'adaptació al canvi climàtic, l'apostar per la recerca per augmentar el coneixement sobre altres efectes del canvi climàtic i integrar l'adaptació al canvi climàtic dins de la política balear.

Totes aquestes polítiques tenen com a objectiu fer front als impactes climàtics que es produiran com a conseqüència del canvi climàtic. Els impactes climàtics a futur en les Illes Balears es resumeixen en.

En el que als sectors més afectats pel canvi climàtic es refereix, els més rellevants serien; el territori, en estar relacionat amb l'ordenació i l'establiment dels usos del sòl, per la qual cosa influeix directament en la resta de sectors; el sector primari, en ser necessari intensificar la conversió de la producció cap a cultius més resilients; la salut, a causa de la necessitat de reforçar protocols, instal·lacions i personal per respondre a noves emergències que es començarien a repetir amb major freqüència; i el turisme, pels possible canvi del comportament en els turistes a causa dels canvis en el clima.